HISTÒRIA

Himne UE Castelldefels

HISTÒRIA UE CASTELLDEFELS

1948 i dècada dels 50: naixement, dificultats i desenvolupament

Fundació

Tot i que de futbol a Castelldefels ja en tenim constància a la dècada dels 20 i dels 30, no va ser fins a la dels 40 en què es va posar fil a l'agulla per a que la nostra vila, aleshores petita però en plena fase de creixement gràcies a la inmigració arribada d'altres zones de l'estat, tingués el seu propi equip de futbol consolidat. La fàbrica ROCALLA va ser un element decisiu en aquest augment demogràfic, i així Castelldefels, població d'esbarjo, amb platja i diversió assegurada no massa lluny de Barcelona, va anar acollint al seu si un nombre important de persones que hi arribava per a establir-s'hi.

Esportivament parlant, més enllà de competicions relacionades amb la mar, campionats ciclistes (molt populars a la nostra vila) o activitats relacionades amb el món del motor, Castelldefels no comptava amb cap club esportiu veritablement representatiu a mitjans de la dècada dels 40, i s'hi havia de fer quelcom.

AUGUST ROSELL va ser la figura clau del primer moviment seriós, l'impulsor d'una nova etapa. Apassionat del món del futbol, i estiuejant de Castelldefels, sense oblidar la seva condició de soci i gran aficionat al RCD Espanyol, va madurar la idea, juntament amb d'altres prohoms del poble i joves amb ganes de practicar el seu esport predilecte (Ramon Yll, Antonio Vachal, Pedro Andreu, etc...), de fundar un club de futbol, tenint aquesta idea la seva primera plasmació el 15 d'AGOST DE 1946.

Aquell dia, la UE CASTELLDEFELS, nadó futbolístic, va donar les seves primeres passes, disputant un partit amistós davant el CD CONDAL, amb motiu de la Festa Major de Castelldefels. Aquell primer 'ítem', però, no va tenir continuïtat en els mesos inmediatament posteriors, ja que el camí endegat no va derivar en la fundació OFICIAL del club. Tanmateix però, al 1948, tothom es va posar les piles i el 15 d'ABRIL DEL 1948 es va signar l'acta FUNDACIONAL de l'entitat. Francisco Casacuberta, que era aleshores l'Alcalde de Castelldefels, va ser també el PRIMER PRESIDENT OFICIAL DE LA UE CASTELLDEFELS amb l'objectiu de donar encara més impuls l'incipient entitat. Ho seria durant any i mig (fins a l'octubre del 1950)

Després de diversos 'tombs', la Via Fèrria es converteix en la 'llar' del club

Contràriament al que molts poden creure, en de bades han estat els dos símbols fonamentals del club a la seva història, ni la primera samarreta va ser groga, ni el primer camp en què la UE Castelldefels va disputar encontres va ser el de la Via Férria. La primera indumentària oficial lluïa samarreta BLANC-I-VERMELLA, segurament sota la influència d'un dels equips més estimats aleshores, l'Ath Club del Bilbao (amb els Zarra, Panizo, Gaínza, etc), amb pantaló blanc i mitgetes blanques amb llista vermella.

Aquesta 'vestimenta' va ser l'emprada fins a inicis de la dècada dels 60 (any 60, concretament). La combinació blanc-i-vermella va donar pas al blau, amb pantaló blanc i mitgetes blaves, imitant fil-per-randa els colors de la selecció italiana. Segons expliquen, el primer canvi va ser degut a l'habitual coincidència de colors amb d'altres equips i la manca, en moltes ocasions, d'una segona equipació.

De la mateixa manera, cal dir que en els seus primers anys de vida oficial la UE Castelldefels va disputar els seus encontres en un camp situat al que avui seria Castelldefels platja, entre el Baixador (estació RENFE Castelldefels Platja) i Ca N'Aimeric. Un breu pas per la zona on se situa actualment el CLUB DE TENIS ANDRÉS GIMENO (zona de Granvia Mar) va ser l'avantsala de l'allotjament definitiu als terrenys situats just darrera de l'estació de tren de Castelldefels Centre, cedits en primera instància pel Sr. De la Rosa i comprats postriorment pel club. El trasllat definitiu es va produir l'any 1950. A l'entranyable instal.lació del Passeig del Ferrocarril el Primer Equip del club hi va 'viure' fins al desembre del 2001. Ni més ni menys que 51 anys.

Del 'parèntesi' a la Primera Regional en poc més de 6 anys

Competitivament parlant, els primers anys d'història de la UE Castelldefels no van ser especialment brillants, militant, com a màxim, en categoria d'Aficionats fins la temporada 65-66 amb les úniques excepcions dels cursos 50-51 i 60-61, passos efímers per la Segona Categoria Regional. Com sigui que en aquells temps el futbol per sota de la Tercera Divisió s'estructurava en Primera Categoria Regional, Segona Categoria Regional i Aficionats, podem dir sense embuts que al club li va costar d'aixecar el vol. La manca d'efectius i les dificultats de competir en un terreny de joc que quan plovia es tornava gairebé impracticable van influir de manera evident en aquest 'estancament'. Tot i que, com dèiem anteriorment, en la tercera temporada d'existència de l'entitat la UE Castelldefels va jugar a la Segona Regional, aquell curs va ser un 'miratge' en la trajectòria castelldefelenca a la dècada dels 50, on només va disputar competició comarcal d'aficionats, sense capaç d'integrar-se novament a la Segona Regional després d'aquella 'iniciàtica' campanya. De fet, entre el 58 i el 60 l'entitat, sense arribar a desaparèixer, va viure una etapa de 'parèntesi', sense competir, que afortunadament no va ser definitiu, ja que a partir d'aquell any 1960  la generació de joves nascuts a finals dels anys 30 i principis dels 40 van 'reflotar' l'equip (Pere Cot, Berbetoros, 'Varillas', els germans Cascales, Marín, Matías, Moya, Amadeo, Evaristo, etc), atorgant-li una estabilitat que va ser definitiva.

Així, l'any 1965, després de molts esforços, l'equip va ascendir per fi a la Segona Regional -abandonant Aficionats-, categoria -la Segona- que va ser la seva fins la 68-69. Aquell estiu del 68, just quan el club acabava de complir 20 anys, la UE Castelldefels va viure el seu primer gran moment. I és que la nostra entitat sempre s'ha vist força beneficiada per les diferents reestructuracions que ha patit el futbol català. Al juny del 68 va nèixer la Regional Preferent, categoria creada amb l'objectiu de fer de pont entre la Tercera Divisió i la Primera Regional. Cada cop hi havia més fitxes i clubs, i era qüestió de temps que el canvi categòric arribés. I finalment ho va fer. Fins l'any 1984, recordem-ho, va ser categoria de grup únic. Aquesta nova lliga va propiciar, com és lògic, que es produíssin una sèrie d'ascensos 'compensats' de les categories inmediatament inferiors per a quadrar les lligues, i entre els molts equips que es van beneficiar de tot plegat trobem el Castelldefels, que després d'una bona campanya 67-68 a Segona Regional va acabar, gairebé sense adonar-se'n, a la Primera Regional. La 68-69 va ser la campanya del debut del club en la que aleshores es considerava la primera categoria veritablement 'competitiva' del futbol català. També va ser la del canvi definitiu d'indumentària: samarreta groga, pantaló blau i mitgetes grogues. A partir d'aleshores, doncs, el groc no només es va convertir en la 'imatge de marca' de la UE Castelldefels sinó també, perquè no dir-ho, en el referent 'cromàtic' de bona part de l'esport local. Era, com diríem avui en dia, la imatge corporativa d'un poble que no deixava de créixer. 

El primer creixement real

Com comentàvem anteriorment, la dècada dels 60, especialment la segona meitat de la dècada, va ser especialment important en la història de la UE Castelldefels. En poc temps es va passar de la semidesaparició a la Primera Regional, i això evidentment va implicar un creixement, sense pressa però sense pausa, que entre els anys 1965 i 1982 va convertir el Castelldefels en equip 'ascensor' entre Segona i Primera Regional.

L'esmentat període 65-68 a Segona va donar pas a una etapa força llarga (de la 68-69 a la 73-74) a la Primera Regional. Van ser anys inoblidables per a l'entitat, la primera època de llarguíssims desplaçaments a terres tarragonines i lleidatanes per a disputar encontres davant rivals, aleshores recorrents com Juneda, Torrefarrera, Borges Blanques, Mollerussa, Torreforta, Amposta, Rapitenca, Alcanar, Reddis o Ulldecona, per enumerar-ne alguns. 6 campanyes que els seus protagonistes sempre evoquen amb nostàlgia tot i la duresa d'aquells viatges, realitzats amb els autobusos de la històrica empresa local RUE, i la forta pressió ambiental sota la que es jugaven molts d'aquells encontres (quelcom que també succeïa a la inversa a la Via Fèrria). El gavanenc Jaume Domènech a la banqueta i Pedro Andreu, fent de tot dins de l'entitat, especialment a l'hora de realitzar els fitxatges i aconseguir que els números quadréssin, van ser dos dels noms fonamentals per entendre el clar creixement que va viure la UEC aquells anys. 

La realitat és que en aquells primers temps a Primera Regional el Castelldefels sempre va viure més a prop de la zona baixa que no pas dels llocs de privilegi, sent la seva millor posició la 9a de la 69-70. El descens de la 73-74 va donar pas a un seguit de temporades en què tot i intentar-ho, l'equip no va acabar de tenir la fortuna desitjada en el seu pas per la Segona Regional. La tendència semblava canviar la 76-77, amb el retorn a Primera, que va tenir una magnífic afegitó en la 77-78, considerada durant molt de temps la millor temporada en la història del club (6è a Primera Regional i competint amb els millors). Malauradament l'alegria va durar poc i el descens de la 78-79 va donar pas a uns anys de 'voler i no poder' que es van trencar en el segon gran moment en la història del club: la temporada 82-83, la del retorn a Primera Regional. Semblava aleshores un camí sense retorn...

'Muntanya russa' als 80. Anys 90 d'esplendor a Preferent i ascens final

La dècada dels 80 va ser, sense cap mena de dubte, un dels períodes més intensos i convulsos de la història de la UE Castelldefels, tant a nivell esportiu com institucional. Valgui una dada: entre les temporades 83-84 i 88-89 el Castelldefels va acumular dos ascensos (83-84 i 88-89) i dos descensos (84-85 i 86-87), el que vol dir que només en la 85-86 (Primera Regional) i la 87-88 (Segona Regional) es va mantenir la categoria que tocava defensar. Aquesta porció de 6 anys va començar amb una fita històrica: i és que al juny del 1984 la UE Castelldefels, just quan acabava de complir 36 anys de vida, ascendia per primer cop a la Regional Preferent. Després d'una inoblidable lliga 83-84, en què els grocs, comandats sobre la terra de la Via Fèrria pels Castellanos, Francisco 'Kiko' Prieto, Carrasco, Barrionuevo, Félix, Illanes, Pereira, Grande, Paco García, Periqui o el 'Pibe' Gómez, entre d'altres, vam tornar a ser campions molts anys després, assolint un merescudíssim ascens. Brutal. 

L'alegria però va durar poc, ja que la històrica primera temporada castelldefelenca a l'esmentada Regional Preferent, tot i la digna primera volta realitzada, va acabar en un immediat retorn a Primera Regional. La gran exigència esportiva i els incipients problemes econòmics, -que van ser l'avantsala de dues campanyes posteriors marcades per una enorme inestabilitat-, van ser esculls massa difícils de superar per a un bloc que, això sí, va donar la cara. Lluny d'alleujar la situació, el retorn a la Primera Regional 85-86 va complicar encara més les coses, ja que l'intent poc realista de fer una plantilla competitiva i que aspirés, perquè no, a lluitar novament per l'ascens, va deixar encara més 'tocada' la situació econòmica d'una UEC que després d'acabar a la zona mitjana-alta de la classificació aquell curs, es va veure 'abocat' irremediablement al descens en la 86-87, ja que la 'bola de neu' es va fer tan gran que en aquest últim curs, el 86-87, la manca de liquiditat va causar estralls. El Castelldefels va acabar formant amb jugadors d'entre 15 i 19 anys. La conseqüència directa? la segona desfeta en tres temporades. El polèmic adéu de Benigne Andreu a la presidència, al juny del 1987 i després de 12 anys, i sobretot l'assumpció del càrrec per part de Julián Aránega, van significar un indiscutible 'punt d'inflexió'. El Castelldefels partia gairebé 'de zero' i ho feia des de la Segona Regional, categoria que havia disputat per últim cop en la 82-83.

El binomi Julián Aránega-Ramón López Adán canvia la tendència. El Castelldefels es fixa com a objectiu ser de Primera Catalana

Els aires de canvi aportats per la nova presidència d'Aránega es van deixar sentir des de ben aviat, i malgrat que en la 87-88 l'equip no va ser capaç de recuperar la Primera Regional -aquella va ser entesa com una campanya de transició-, a partir de la 88-89 els objectius van començar a ser molt més ambiciosos i de la mà del nou tècnic, Ramón López Adán, qui tot just s'acabava de retirar com a jugador al CF Gavà, va començar una etapa d'èxit que va conduir la nostra entitat sense solució de continuïtat, i en només només 4 temporades, de la Segona Regional a la Regional Preferent. L'equip de la 88-89, molt per sobre del nivell de la categoria, amb els Pastaller, Rodri, Martínez, Parrado, Gerardo, Galiot, Cueto, Gallofré, Lolo, Trujillo, Castellanos, Carrasco, Jovani, Sánchez, Nacho González, Juan Carlos, Albert Larruy, etc, arribava per a 'quedar-s'hi', i així, al bloc creat, s'hi van unir a partir de la 89-90 efectius de primer nivell com Ventura, Nacho Escobosa, Marino Villaverde 'Villa' o Carlos Mulero, protagonistes, la majoria d'ells, de l'ascens de la 90-91. Recordem que a l'estiu del 1991 es va produir una nova reestructuració del futbol territorial català, creant-se la Primera Catalana. Això va propiciar que ascendíssin els tres primers classificats de tots els grups de la Primera Regional 90-91, inclòs el Castelldefels, que va quedar segon del seu en aferrissada lluita contra Cornellà i Santfeliuenc. 6 anys després la UEC tornava a ser de Preferent.

La dècada dels 90 va ser la de la Preferent en clau UE Castelldefels. Aquell llarg periple de 8 temporades va servir no només per a consolidar el nostre equip a la categoria -primer objectiu després del fugaç pas de la 84-85-, sinó, sobretot, per a convertir-lo en un dels clars protagonistes del grup 2. 'D'equip ascensor' vam passar a 'etern candidat a l'ascens', sempre sota la batuta tècnica de López Adán -excepte el parèntesi de la 93-94 amb Ángel Casado-. Entre la 91-92 i la 98-99 la pitjor classificació groga va ser la 7a (precisament la 93-94). Vam ser 5ns dos cops (91-92 i 92-93), 3rs tres cops més (94-95, 95-96 i 97-98) i fins i tot subcampions (96-97), perdent en aquest cas la promoció d'ascens a Primera Catalana, a doble partit, en aquell fatídic matx de tornada del juny del 1997 a la Via Fèrria contra el CF Ripollet. Hi érem a prop pero no ho aconseguíem. Els Albert, Villa, Martínez, Nacho Escobosa, Juan Ramón Fernández, Juan Carlos Valdeolivas, Albert Poch, Ventura, Gerardo, Gallofré, Puertas, Aguilera, Jordi Martín, Mulero, Polo, Vázquez, Sergio Ventura, Jordi Solanas, Grasas, Álex López i tants d'altres ens van fer gaudir, i molt, però malauradament no van obtenir el premi que sens dubte havien merescut. El botí se'l van endur, curiosament, els de la 98-99, una temporada de renovació absoluta, amb un president jove i que aspirava a més -Benjamín García, qui havia reemplaçat Aránega al 1997-, i amb el veterà Josep Alonso, un habitual dels ascensos de Preferent a Primera Catalana, a la banqueta. Aquell equip era poc vistós però molt pràctic i així els Lorente, Matamoros, Conesa, Jacobo, Javi García, Ismael Jiménez 'Illu', Aramis, Morote, Israel, Aznar, Hervás, David Martín o el 'recordman' Javi Pastor van fer possible allò que semblava gairebé 'impossible': que el Castelldefels deixés enrera la Preferent i ascendís a Primera Catalana. Un precís i potent cop de cap de Javi Pastor contra el Cambrils (1-0), juny del 1999 ens va fer entrar, 'de ple', en l'època més gloriosa de l'entitat.